Estava buscant les claus i les tenía a les mans…A molts ens ha passat. Sovint es allò que tenim mès aprop el que no veiem. I no em refereixo nomès a objectes físics. Ens falta distància focal. O mirem massa lluny o desviem la mirada cap allò que ens atrau. De vegades, per veure-hi, es millor no mirar. De fet l´equilibri tampoc es veu. Això els mags ho saben bè, i els publicistes i els manipuladors també.
En un relat d´Allan Poe, per amagar una carta comprometadora, en un inminent registre, la posen en el lloc mès visible : el posacartes. Ho remouen tot, pero allá no hi miren. A la serie “ Jo Claudi “ l´emperador Claudi s´emprenya quan el metge grec li recepta unes herbes que crexien en el mateix pati de palau. Com havíen de curar uns herbots tan familiars i assequibles…! ¿?
Si nomès fos per claus o cartes no pasaría gran cosa, pero es que de vegades, tampoc es veu el valor de les coses sencilles i quotidianes… l´entrega d´aquell col.laborador o amic, o la pròpia parella. La solució mès senzilla d´alló que emboliquem innecesariament… o aquella mirada tímida que ens estimava en silenci…
El blanc sobre blanc tampoc es veu, si no el mous…
Mirar o veure…es aquesta la qüestió ¡!
